"CONFUCIO I L'ESSÈNCIA DE LA VIDA"
Confuci, filòsof xinès, sobre l'essència de la vida:
Confuci va ser un dels savis pensadors que va apuntar una cosa que avui sabem que és certa: la veritable riquesa no es pot mesurar en diners o en estatus, és ser capaços de sentir-nos satisfets amb el més senzill.
"No és més feliç qui més en té, sinó qui menys en necessita", diu una cèlebre cita atribuïda habitualment a Sant Agustí. La idea, de fet, és molt més antiga. Apareix en el pensament estoic, en els textos d'Epicur, s'intueix en els escrits de Plató sobre el seu mestre Sòcrates, i podem rastrejar-lo també a l'altra banda del món, a l'Orient llunyà.
La idea apareix com a fonament del budisme, i també a les idees d'un dels pensadors més importants de la Xina antiga, Confuci. A les seves Analectes, el pensador deixa escrit: "Amb arròs senzill per menjar, aigua per beure i el braç doblegat com a coixí, encara trobo alegria. La riquesa i el rang obtinguts injustament són, per a mi, com a núvols que passen".
Fama i fortuna
Fa uns 80 anys, uns científics de la Universitat de Harvard van demanar a alguns dels seus alumnes que responguessin una senzilla pregunta: què els faria més feliços després de graduar-se? La majoria van respondre que serien els diners que obtindrien, la fama, el reconeixement, l'èxit laboral. Aquesta pregunta va ser l'inici d'una investigació que ha seguit més de 2000 persones des de llavors.
La conclusió a què ha arribat el seu actual director, Robert Waldinger, va posar el món de cap per avall. Resulta que allò que necessitaven aquestes persones per ser feliços no era la fama, els diners ni l'èxit. Va ser amor d'altres persones.
Sabem que la fama i la fortuna no condueixen cap a la felicitat i, tanmateix, seguim perseguint-les com a rosegadors atrapats en una roda de plàstic. Tot i que això que hem descobert fa tot just uns anys, ja ho intuïen els filòsofs fa mil·lennis.
Una mica d'arròs
Després d'aquesta persecució sense fi de la riquesa s'amaga una trampa fosca: l'adaptació hedònica. Avui sabem que aconseguir béns materials, ascensos, reconeixement o qualsevol altra forma d'èxit produeix un augment temporal de la percepció de benestar. Però el nostre cervell s'adapta ràpidament a aquests estímuls externs i aviat normalitza el nivell de felicitat.
Així, acabem atrapats en una roda que mai no acaba. Perquè quan aconseguim alguna cosa, ens acostumem i passem a perseguir el següent.
Davant d'això, tenim Confuci, que deia que per ser feliç en tenia prou amb una mica d'arròs per menjar, aigua per beure i un lloc on descansar. Aquesta mateixa idea va ser molt popular en una època en què van conviure diferents escoles filosòfiques. I tres de les més importants coincidien amb aquesta idea de l'autèntica riquesa.
L'estoïcisme i la riquesa
A l'estoïcisme trobem figures que provenien del més baix de la societat, com Epictet, així com personatges de les capes més elevades de la jerarquia social, com l'emperador Marc Aureli o el senador Sèneca. En qualsevol cas, tots convenien que la riquesa no podia ser la clau de la felicitat.
“De les coses, unes estan sota el nostre control i d'altres no”, va dir Epictet. La felicitat és dominar aquelles que sí que podem controlar: les nostres passions.
Si ens deixem portar per l'ambició, l'avarícia o el desig de poder, estem condemnats a no ser feliços. Perquè sense dominar les nostres passions no podem assolir aquest anhelat tresor que els estoics anomenaven ataraxia.
Epicur i els desitjos
Una altra escola del moment va ser l'epicureista, que va tenir molt mala fama per ser força rebel per a la seva època. I és que, per a Epicur, la felicitat es troba en la capacitat de satisfer els nostres desitjos bàsics per no sentir dolor ni pertorbació mental. I aquests desitjos són tan senzills com els que esmenta Confuci: tenir alguna cosa per menjar, alguna cosa per beure i un lloc on descansar.
Epicur afegiria a aquesta llista una necessitat més: la de tenir al nostre costat un amic amb qui compartir els petits plaers de la vida. Dels altres desitjos, el filòsof desconfiava. Perquè qui desitja fama, riquesa i poder aviat s'adona que mai en té prou de cap. I un desig que no es pot satisfer és font eterna de patiment
Diògens i l'autèntica llibertat
Qui encara estaria més d'acord amb Confuci seria, sens dubte, Diògenes, el filòsof de la secta del gos. Els cínics pensaven que l'autèntica llibertat residia a no necessitar res, i a enfrontar les pròpies percepcions per alliberar-nos de qualsevol idea preconcebuda.
La llegenda explica que Diògenes vivia en un atuell, i que les seves úniques possessions eren els parracs, un bol de fusta i un bastó. En veure com un nen s'agenollava davant d'una font i bevia amb les mans, Diógenes va deixar enrere el bol: es va adonar que era un luxe innecessari.
La visió dels quatre pensadors apunta cap a una mateixa direcció. I és que potser en lloc de centrar-nos a tenir-ne més, hem de començar a treballar a desitjar menys.
La teva opinió ens importa. Comenta, comparteix i segueix-nos!
Comentarios